El passat 17 de desembre vam poder assistir a la sessió tècnica que en Carles Garcia, tècnic de l'IGC, va realitzar a l’estació d’esquí de la Pleta del Prat per ensenyar al personal de l’estació com es fa un perfil estratigràfic de neu a fi de conéixer l’estat del mantell nival en tot moment i preveure possibles allaus.
Un perfil de neu és la descripció més completa del mantell nival, es tracta d’una tasca laboriosa i s’aconsella que es faci setmanalment i conjuntament amb la realització d'un sondeig.
El mantell nival és una superposició de capes de neu, corresponent a les distintes nevades que s’han produït al llarg de la temporada. Cada capa o estrat de neu presenta unes característiques morfològiques, termodinàmiques i mecàniques concretes. Aquestes característiques són les que proporcionen a la neu un determinat grau d’estabilitat, i per tant, condicionen la possibilitat de que poguin produir-se allaus. En funció dels elements meteorològics (temperatura, precipitació, vent, humitat, etc... ) el mantell nival va evolucionant d’un estadi a un altre, variant per tant el seu grau d’estabilitat.
Els sondeigs per colpeix i els perfils estratigràfics són com una radiografia del mantell nival. Permeten conèixer l’estructura del mantell en un lloc i moment concrets. A partir d’ells, junt amb les dades nivometeorològiques diàries i els testos d'estabilitat, s’elaboren els butlletins de perill d’allaus.
Identificació del lloc: Es donaran les coordenades, la cota, el topònim del lloc, altres referències, orientació del vessant i pendent. En els llocs on es facin observacions continuades, hauria de ser sempre el mateix lloc, preservat convenientment.
Amb el sondeig per colpeix es calcula la resistència que ofereix la neu a la penetració, la qual dóna idea de la cohesió de cada capa de neu. Amb el perfil estratigràfic, es localitzen les posssibles capes febles que puguin existir en la estratificació del mantell nival, i que actuen com a potencials plans de lliscament.
Material:
Pala: Millor si és plana.
Serra: Opcional. Eventualment pot anar bé per capes de neu molt dura.
Regle: Plegable i rígid (com el dels fusters) graduat en cm, de fusta, o millor de plàstic.
Ganivet o navalla: Per apreciar i poder delimitar els límits entre capes.
Pinzell: Ample i pla, emprat per posar de manifest més fàcilment les diferents capes.
Placa de descripció dels grans: Amb un reticle i amb figures comparatives per tal de descriure la forma i la mida del grans de neu.
Lupa: De 15 augments, per tal d'identificar els grans.
Tub de 200 cm3: Per tal de poder cubicar la neu i fer el càlcul de la densitat.
Dinamòmetre de 250 g: Per al càlcul de la densitat.
Termòmetre: Millor si és digital.
Orientació de la cata: Amb la pala s'obrirà una cata que tingui una de les parets ben verticals i orientada al Nord, per tal que durant les observacions el sol no alteri les característiques de les capes de neu de la paret que es descriu. Si cal, s'anirà retallant la paret que es descriu per tal de tenir una superfície fresca en el moment de la descripció. Aquesta cata haurà de ser prou gran perquè els observadors hi càpiguen dins.
Identificació dels estrats: Un cop s'ha condicionat amb la pala la paret de la cata que es descriurà, la qual ha d'estar a l'ombra (orientació nord) i ésser ben vertical, com ja hem dit, es passa a identificar els diferents estrats que formen el mantell nival. Es passa el pinzell o raspall de forma horitzontal per la paret de la cata per tal d’enfatitzar la diferent textura de cada una de les capes. Posteriorment, amb el ganivet, navalla o un estri semblant es va fent un tall vertical des de la superfície del mantell nival fins a la base, tallant perpendicularment cada una de les capes. Aquesta operació i l'anterior ens permetran identificar els límits de cada una de les capes. Amb l'ajuda de la sonda que és clavada al mantell nival però visible a la superfície que estem descrivint, o bé mitjançant el regle rígid, anotarem la cota de cada un dels límits de les capes. Evidentment, el límit de la base d'una capa és el límit superior de la capa que hi ha immediatament per sota. Un cop s'han definit i marcat les diferents capes es passa a descriure les característiques.
Forma i diàmetre dels grans (F i ∅
: Mirant d'alterar el mínim els grans de neu, amb l'ajut d'una plaqueta especial, se'n recull una mica i s'observen amb la lupa. Amb els reticles que té la plaqueta podrem apreciar el diàmetre del gra ∅ i amb els gravats de la mateixa plaqueta, i l'experiència, definirem el tipus de gra F. Convé contrastar l'opinió dels diferents observadors que realitzin la cata, a fi de contrastar i unificar criteris (grans discussions si no fa mal temps!). Després s'ha d'anotar a la casella corresponent, d'acord amb els símbols normalitzats, es repeteix l'operació a les capes successives.
Duresa (D): Es tracta d'una mesura estimativa de la duresa de cadascuna de les capes. Aquesta apreciació s'obté del resultat d'intentar introduir a cada capa, paral•lelament als seus límits, el puny (cas de menor resistència), 4 dits, 1 dit, el llapis, o la navalla (cas de màxima resistència). L'operació es fa amb suavitat però amb fermesa, sense agafar inèrcia, és a dir, s'ha de fer posicionant l'objecte sobre la superfície i aleshores apretant amb intensitat creixent. S'anota a la casella corresponent el número que identifica cada cas d'acord amb la taula que es dóna a l'imprès. L'assaig es fa sempre de menor a major duresa; és a dir, comencem provant amb el puny, i si aquest no entra, provarem amb els 4 dits, però vigilant de no fer-ho sobre la mateixa superfície on hem provat amb el puny ja que hem alterat l'estat de la neu, i així successivament fins a establir el grau de duresa corresponent. Cal fer aquesta observació amb els guants o manyoples posats, per tal de no fondre la neu amb el contacte amb la pell.
Perfil de temperatura: Es comença mesurant la temperatura de la superfície de la neu tenint cura que el sensor no quedi en contacte amb l'aire, i a ser possible fent un moviment de vaivé paral•lel a la superfície del mantell nival. Després es mesurarà a 10 cm de la superfície del mantell i s'aniran repetint mesures cada 10 cm. Cal fer la lectura del termòmetre sense enretirar-lo de la seva posició i esperant que s'estabilitzi. S'anotaran a les caselles corresponents la temperatura i la cota de mesura. En cates de més d'un metre, les mesures es poden espaiar cada 20 cm després del primer metre superficial. Aquesta operació, donat que porta bastant de temps per l'estabilització del termòmetre, es pot fer sincrònicament a la resta d'operacions.
Humitat (H): També es tracta d'una mesura estimativa. L'assaig consisteix en intentar fer una bola de neu amb la mà. S'ha de fer amb el guà posat per tal que l'escalfor de la mà no falsegi el resultat. S'anota a la casella corresponent el resultat de l'operació d'acord amb la taula que es dóna a l'imprès.
Densitat (e): Amb l'ajut d'un cilindre de volum conegut (en el nostre cas de 200 cm3), s'obté un volum de neu que pesarem amb un dinamòmetre de rang apropiat. Convé tenir la precaució que el cilindre, que es clava paral•lelament als límits de les capes, quedi completament ple i enrasat. S'ha de tenir la precaució de no comprimir-hi la neu.
L'operació de pesada es pot fer amb l'ajut d'una bossa de plàstic, el pes de la qual haurem de descomptar (tarar la bossa), així com el pes del cilindre, si és que també l'hem abocat dins la bossa, en els càlculs que es facin posteriorment. Per tant, convé anotar a la casella corresponent el pes total i les tares corresponents. El volum és conegut i sempre el mateix.
Amb la serra es tallen blocs de neu i amb una pala es pressiona, amb això es veu si es fan esquerdes o es trenca la neu.
Finalment, es mesura l’alçada per on s’ha fet l’esquerda
Totes les dades es van anotant en una llibreta com aquesta.
S’ha de tenir especial cura a l’hora d’extrapolar els resultats obtinguts en un sondeig i perfil a altres sectors, pendents, altituds i orientacions diferents. Per això s’ha de tenir un bon coneixement tant de la zona a on s’han efectuat les observacions, el moment quan s’han realitzat i la zona on es volen extrapolar els resultats.
I aquí podem resumir com es comporta el mantell nival segons la temperatura mesurada:
-El mantell nival es troba en la seva totalitat per sota dels 0 ºC ens trobarem amb una neu freda i seca. El procés de transformació que s’està produint és el metamorfisme de neu seca i la seva intensitat dependrà del gradient de temperatura.
-El mantell nival es troba totalment o molt proper a 0 ºC. La neu està humida i hi ha presència d’aigua líquida. És un mantell en estat de fusió. El procés de transformació és el metamorfisme de neu humida. Si la quantitat d’aigua líquida és poca, es produirà un estat de relativa estabilitat degut a la cohesió capil•lar que proporciona l’aigua que envolta els cristalls. Pel contrari, si la presència d’aigua líquida es notable, la inestabilitat del mantell serà acusada.
-Si la part superior del mantell nival es troba a 0 ºC i la part inferior a temperatura negativa, estem a l’inici del metamorfisme de neu humida. Normalment correspon a la típica situació d’inicis de primavera en la que hi ha una lleugera humidificació superficial durant el dia i un regel nocturn. El mantell es manté estable mentre la quantitat d’aigua líquida no augmenti de forma considerable.
Font: Carles Garcia. Tècnic de l'IGC-Allaus. Fotos: Silver i Pyrene.
Si voleu comentar aquest article també ho podeu fer al nostre fòrum, al següent post podreu trobar els comentaris al respecte.