Fas entrenament creuat per tal d'evitar lesions a les articulacions? (@fastarrows)
A l'hivern (des d’octubre fins abril) només faig esquí de muntanya. A partir del mes de març, però, començo a fer algun entreno a peu per introduir la cursa de manera progressiva. A l’estiu sí que intento combinar bici de carretera (perquè m’agrada bastant més que la BTT) amb l’esquí de rodes, córrer i caminar. Aquest estiu, però, em vaig passar corrent i m’he lesionat fort!
Quan corres veus quelcom més que el camí? Paisatge, afició, amics? I com compagines un calendari atapeït de curses i entrenaments amb les relacions socials? (@albertoakerman)
A vegades no veus ni el camí! En cursa, si al dia següent de disputar-la anem a entrenar pel seu recorregut, a vegades no recordem res dels llocs per on hem passat!
D’altra banda, tinc la sort que he(m) pogut crear un bon cercle d’amistats al voltant de l’esquí de muntanya, el que em permet no desconnectar de la vida social a l’hivern; tenint cursa cada cap de setmana, alguns trigo més a veure’ls que a d’altres. Però ens anem veient. A l’estiu m’agrada tornar cap a Catalunya perquè hi ha molta gent que no veig durant tot l’hivern i m’agrada l’ambient que s’hi respira. Es fa molta vida fins tard al carrer. A l’hivern, el 90% dels entrenaments els faig sola, amb música i deixo marxar el cap allà on ell vulgui: en algun altre camí, en alguna cursa, en algun moment, però sempre intento que no sigui en les coses que he de fer quan torni d’entrenar...per a mi sortir a entrenar és també una manera d’evadir-me mentalment! A l’estiu m’agrada més quedar amb gent per sortir a entrenar o anar a prendre alguna cosa. Suposo que la solitud en la que ens trobem a l’hivern l’intentem compensar a l’estiu. Però per a mi les dues són necessàries i una estació té sentit gràcies a l’altre.
Quines són les teves pulsacions en repòs, i la teva FC màxima? (@davidgaspar_)
La meva freqüència cardíaca màxima són 202 batecs per minut. En repòs no posaria la mà al foc, però al voltant de 40!
Mantens l'alimentació quan entrenes a diari i en competició de resistència? (@rubenbarajas)
No segueixo cap règim ni dieta especial, però sí que tinc unes rutines alimentàries que m’agrada seguir, sobretot quan marxo a una competició, perquè s’assembli al màxim a quan estic a casa.
Quina és la fórmula màgica per tenir sempre un somriure a la cara? (@Jeroni_Soler)
Diuen que les primeres persones que et creuis pel matí poden tenir una influència molt gran en el teu estat d’ànim durant la resta del dia. No és el mateix que vagis a comprar el pa i t’atenguin amb un somriure (que normalment tornes) a que ho facin amb una ganyota. De la mateixa manera que m’agrada rebre aquest somriure, també l’intento donar. M’agrada que on estic es respiri bon ambient. Però això és feina de tots i tots tenim a fer i a dir!
Quin ha estat el moment en la seva carrera esportiva que t’ha emocionat més? (@Iant)
Hi ha molts moments especials i intensos. Moltes vegades queda reflectit en l’arribada d’alguna cursa, com els Campionats del Món de l’any passat, però totes les emocions que surten a la línea d’arribada són el reflex de tot el treball que hi ha darrere: des del dia que vas saber que correries aquesta cursa, els entrenaments on t’imagines recorrent aquelles traces, escoltant el tret de sortida i creuant la línea d’arribada. Dels dies de sol espatarrant i bona neu on les forces dicten la jornada d’entrenament; però també dels dies de mal temps, quan tens ganes de tornar cap a casa i t’obligues: va, una mica més, una mica més...
També me’n recordo de moments on el públic et fa vibrar. Se’t fa un nus a l’estómac i se’t bloqueja la respiració i intentes anar per sobre de les teves possibilitats mentre el públic t’anima: “per ells” penses. I quan has passat tot aquest públic les cames et tremolen i les forces et fallen: “buf, màgic!!!”. Un d’aquests moments el recordo a la Pierra Menta, una de les curses d’esquí de muntanya amb més prestigi del món.
Com t'ho fas per estar sempre tan fantàstica a l'arribada després de l'esforç d’un cursa? (@centraldeneu)
És l’alegria d’haver arribat! Quan veus que no t’apreta ningú per davant ni per darrera m’agrada agafar-me els últims minuts de la cursa per fer-li un repàs mental i transformar els moments de patiment en un sentiment positiu. Quan creues la línea d’arribada estàs aconseguint un objectiu. No és motiu suficient per estar feliç?
En algun moment et vas arribar a imaginar que arribaries on has arribat? (@muntanyeta)
Quan vaig entrar al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya de la FEEC (CTEMC) amb 17 anys quasi no sabia ni que existien les curses d’esquí de muntanya. Per mi la descoberta d’aquest esport i de les meves qualitats va ser molt ràpida, però va ser com un joc. Un joc que any rere any anava agafant més importància. Sí que veia que millorava molt ràpid. Sí que veia que els bons resultats anaven arribant. Però com imaginar-se que algun dia podria estar colze a colze amb aquelles esquiadores alpines que ho feien tot a la perfecció? Pujar, baixar, canvis...fins que no hi ets ho somies, però no t’ho creus.
Quina cançó voldries escoltar durant els 4 últims minuts d'una cursa de llarga distància? (@XefPerfid)
La cançó no dura 4 minuts. Però sense cap mena de dubte seria Alegria, del Cirque du Soleil.
Pocs dies després després de la finalització dels Campionats d’Europa d’esquí de muntanya, on s’ha penjat al coll la considerable xifra de 5 medalles de plata, la Mireia ens fa una breu valoració tant dels Campionats com dels objectius per la resta de la temporada hivernal.
Parlem dels recentment disputats Campionats d’Europa. Primer de tot, com t’has trobat físicament? L’evolució de la lesió va bé? T’ha afectat en el teu rendiment?
Físicament m’he trobat bé. Per primera vegada he corregut totes les curses dels Campionats i totes a un nivell bastant similar. M’ha faltat un o dos puntets per poder-li donar guerra a la Letitia Roux tant en la cursa individual com en la vertical, però m’enduc moments molt bons dels relleus i de la cursa per equips.
Pel que fa a la lesió, amb l’ajuda d’un fisioterapeuta i d’una osteòpata m’ha deixat competir la setmana dels Europeus. Això ja és un pas endavant, però encara hi ha dies que no em deixa entrenar amb normalitat.
Fes una mica de valoració, a nivell global, de com han anat els Europeus. Recorregut, organització, el nivell de la resta d’esportistes...
Dintre de l’equip (de la FEDME) hi ha molt bon ambient, això sempre ajuda a endur-te un bon record d’aquesta setmana. A nivell organitzatiu hi ha punts que es poden millorar, com sempre! A nivell de qualitat de traçat he trobat que tant la cursa individual com per equips era fluix. Així com d’altres aspectes tècnics que creiem que es podrien millorar de cara a futures competicions.
Pel que fa al nivell de la resta d’esportistes he trobat que era bo. Hi ha joves que apunten molt bones maneres, tot i que s’ha de reconèixer que en esquí de muntanya sempre és difícil aconseguir una alta participació en categoria femenina.
Segona posició en la la cursa vertical, cursa individual, relleus, per equips i en la combinada. Tot i ser uns resultats excel·lents, n’esperaves una mica més d’aquests Europeus?
Crec que els resultats parlen per si sols. No me n’esperava tant!
Quina és la cursa que t’ha deixat millor i pitjor gust de boca i per què?
El millor record me l’enduc de la cursa per equips. Poder fer un 2n lloc amb una amiga com la Gemma Arró...ja val per tots els Campionats. Ens vam entendre molt bé corrent i vam liderar la cursa fins l’última baixada. I també dels relleus: la Marta Riba va ser molt valenta de fer equip amb nosaltres dues. Va tenir una actuació fantàstica!!!
El pitjor gust de boca me’l van deixar la cursa sprint. La penalització em va deixar en una posició on s’esfumaven les opcions de guanyar la combinada. Només que hagués entrat a la final ja hauria tingut els punts necessaris per guanyar-la...
Imbatible Laetitia Roux?
Per descomptat.
Parla’ns una mica dels objectius per la resta de la temporada hivernal...
Els Campionats d’Europa han caigut molt d’hora. Per tant tot el ferro encara ha de venir. Ens queden 4 caps de setmana (7 proves) de Copa del Món i les grans curses com el Tour du Rutor i la Patrouille des Glaciers. Aquest any hi ha moltes possibilitats que la 27a edició de la Pierra Menta no compti amb mi a la línea de sortida: massa “tralla” per un genoll que encara es queixa. Sens dubte, prendre aquesta decisió ha estat un dels moments més tristos d’aquesta temporada i quan ho penso encara se’m fa el cor petit i un nus a l’estómac. Però renuncio a una cursa per viure molts altres bons moments. Si no és la 27a...esperem que sigui la 28a!
