Aviat, el 20 de febrer, es compliran 20 anys de la seva medalla olímpica de bronze en l'eslàlom d'Albertville-92, i abans, el 13 de febrer, els 40 anys de l'or olímpic, també en eslàlom, del seu germà Paquito a Sapporo-72. Les dues úniques medalles de l'esquí alpí espanyol. Després d'uns quants anys apartada del seu món, Blanca Fernández Ochoa (Madrid, 1963), guanyadora de quatre proves de la Copa del Món entre el 1985 i el 1991, torna a disfrutar sobre uns esquís. Col·labora en unes experiències olímpiques (esquí vip) amb l'estació andorrana de Grandvalira i, si l'hi demanen, no escatima consells als organitzadors de la Copa del Món, que per primera vegada recala a Andorra, el mes que ve (del 10 al 12 de febrer).
Per fi la Copa del Món ja va sent habitual als Pirineus. Primer la Molina (2008-09) i ara Grandvalira (2011-12).
- Sí. Ja m'hauria agradat viure l'experiència de competir a casa, però jo em vaig retirar el 1992 i a Espanya no es van començar a organitzar campionats importants fins al 1995 o el 1996. Aquí a Andorra ho faran molt bé i estan preparant una pista que serà la bomba. Ara es pot guanyar amb el número 1 o amb el 40, no com abans, quan els dorsals més alts ja sortien penalitzats amb dos segons.
Després de la seva retirada i la de María José Rienda, l'any passat, segueixen sense sortir esquiadors espanyols de primer nivell.
- És que aquest és un esport molt fotut a Espanya, per dir-ho així, perquè ens enfrontem amb països alpins que tenen una gran tradició i molta facilitat per competir. Els esquiadors d'Àustria o Suïssa pràcticament dormen a casa, van a competir a dues o tres hores en cotxe i tornen a dormir a casa.
Però tant vostè com Rienda van aconseguir èxits notables...
- Sí, però sempre vam tenir molta pressió i a vegades la responsabilitat ens superava. M'hauria encantat saber què se sent en un equip en què avui pots guanyar tu, demà una altra i demà passat una altra companya. Jo era l'única bala que teníem; si fallava la bala...
I ara sembla que Espanya té menys munició que mai.
- Abans teníem un parell de bales més o menys potents; ara sembla que només hi ha balins. Com tot esport, l'esquí necessita referents. Jo mateixa vaig tenir el meu germà Paco, o fins i tot el meu altre germà, Luis, amb qui m'entrenava i era un estímul per a mi, per superar-me. Rienda també ho ha fet de luxe. Hauria pogut ser la bala que impulsés els balins, però no ha resultat.
Per què?
- No ho sé. Fa temps que he deixat d'indagar si la federació està fent les coses bé o no. Jo sé com s'haurien de fer. Jo em vaig plantar perquè m'enviaven a les carreres només amb una assistent que també feia de xòfer. Vaig dir: 's'ha acabat'. I es va acabar.
Gairebé 20 anys després de la seva medalla olímpica, suposo que els records segueixen vius.
- Sí, i crec que cada cop més vius. Com més temps passa, més presents tinc alguns detalls d'aquella jornada. L'altre dia vaig obrir un calaix i hi vaig trobar una goma que em vaig posar aquell matí de la carrera mentre, mirant-me al mirall, em deia: 'Blanca, aquest serà el teu amulet i avui ho faràs bé'. Són molts els detalls que em vénen al cap.
El seu germà Paco, l'altre medallista olímpic de la família, va morir el 2006. Suposo que el seu record també està molt viu.
- Cada dia hi penso, sens falta, i en un consell que em va donar quan ja estava molt malament, a l'hospital. Em va dir: 'Blanca, cuida els teus fills i, per favor, riu almenys un cop al dia de part meva, i si pot ser peta't de riure'. No ho oblidaré mai.
Li agradaria que algun dels seus dos fills es dediqués a l'esquí?
- No. Em donarien un gran disgust. Els hauria de veure molt enamorats d'aquest esport per donar-los el meu suport. Jo a vegades em vaig sentir molt sola. Ha sigut, a Espanya, un esport tan fotut que m'agradaria que els meus fills practiquessin algun esport més assequible.
Entre Madrid-2020 i Barcelona Pirineu-2022, ¿quin projecte li agradaria que tirés endavant?
- Quina pregunta més difícil! Em quedaria amb Madrid perquè Barcelona ja ha tingut aquest protagonisme i la gent va quedar tan contenta que m'agradaria que Madrid visqués el mateix.
