Quan l'alcalde Hereu va anunciar que Barcelona optaria a ser la seu dels Jocs Olímpics d'Hivern l'any 2022, la ciutadania en va quedar molt sorpresa i, tot seguit, es van engegar comentaris crítics, la major part dels quals consideraven la proposta com una atzagaiada poc meditada, gairebé un exabrupte per distreure'ns de l'aparent atonia de la ciutat i les seves perspectives lúdiques i econòmiques. Els arguments variaven de to i d'intenció, però gairebé sempre hi sortia el tema del clima de Barcelona, tan contraindicat per als esports de neu, una contradicció que predisposava a l'acudit burleta i a l'acusació de lleugeresa política.
Ha passat el temps i ara no se'n parla gaire. Però fa poques setmanes unes notícies sobre la marxa de la presentació de les candidatures em va recordar que, d'una manera o altra, Barcelona té pendent de resoldre aquest episodi. I vaig buscar una mica d'informació. Em va sorprendre molt positivament veure que existien uns estudis professionals seriosos i conscients que justificaven i valoraven positivament el projecte. No puc resumir ara tot el contingut d'aquests estudis i només assenyalaré quatre punts que poden ser fonamentals a l'hora de decidir sobre l'aposta barcelonina.
Primer: l'emplaçament. La proposta planteja una doble centralitat: Barcelona i el Pirineu (la Molina i Masella) i demostra que la distància entre els dos centres és molt adequada, més curta que la dels diversos centres dels Jocs d'hivern últimament celebrats. A Barcelona es farien tots els esports d'àmbit tancat i a l'entorn de la Molina i la Masella els d'aire lliure.
Segon: les infrastructures. Això obligaria a una millora d'infraestructures que ens és molt necessària. Per exemple, el ferrocarril de Ripoll fa anys que està pendent de resoldre's. I s'hi afegeixen noves xarxes que unirien definitivament Barcelona amb el Pirineu.
Tercer: l'economia. Amb molt poques modificacions Barcelona ja té construïts -o amb projectes d'ampliació i rehabilitació—els palaus necessaris per tots els esports de neu i gel a porta tancada. Potser només s'hauria de refer l'ús interior del velòdrom -que per altra banda ja s'ha de modificar segons els nous reglaments esportius—i l'adaptació i modernització d'algunes instal·lacions que a hores d'ara ja ho necessiten.
Quart: l'èxit. Sembla que si l'afer es planteja bé i s'hi dediquen esforços, la candidatura té moltes possibilitats d'èxit. No només per la qualitat del programa, sinó pel prestigi olímpic de Barcelona i per la voluntat de donar una empenta internacional al Pirineu català, amb un nou centre residencial a la Molina que podria ser un model d'implantació semiurbana per a la regeneració de tot el territori.
Hi ha un altre tema, no analitzat en aquest estudi, tot i que era freqüent en les crítiques a l'alcalde Hereu. Un corrent d'oposició es queixava que aquests Jocs Olímpics venien a ser la repetició acrítica d'aquell fenomen tan barceloní: condicionar el creixement i la qualificació de la ciutat a la promoció d'un esdeveniment que aglutina la ciutadania i la situa en l'empenta cívica, en les inversions i en la satisfacció col·lectiva: l'enderroc de les muralles, les Exposicions del 88 i del 29, els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures i ara una altra Olimpíada. És cert que sembla que quan Barcelona vol fer un pas qualitatiu s'ha d'empescar un esdeveniment, com si les idees urbanístiques no tinguessin vida sense aquest recolzament. És una mica veritat, però no em sembla un defecte com diuen els pessimistes, sinó una qualitat, perquè indica el reconeixement d'un problema real i l'inici de la seva solució: Barcelona no té estat, no és una capital i quan n'ha de fer se n'ha de disfressar i aconseguir d'aquesta manera l'empenta necessària per construir un Eixample, un parc de Montjuïc, una platja turística o unes Rondes. És a dir, per conquerir la distinció exigent -productiva, econòmica, social i política- d'una capital que encara no és. Per altra banda, la promoció d'aquesta mena d'aglomeració d'entusiasme no és només un bon suport per aconseguir millores, sinó també -i gairebé primordialment—un instrument de cohesió i de participació política. En aquests moments pessimistes de la retallada i el desconcert polític, potser seria un bon pal·liatiu conjuminar els entusiasmes populars en una operació que reviscolés l'autoestima.
Convindria, em sembla, que el nou ajuntament s'estudiés ben bé els informes de què disposa i que, amb serenitat i una mica d'entusiasme, replantegés el tema, veiés què en queda i tornés a llençar-lo a l'opinió pública.
