Marc Pinsach (Cassà de la Selva, 1989) forma part, juntament amb Kilian Jornet i Mireia Miró, del trio d’asos que ha situat l’esquí de muntanya català entre els millors del món. Només té 22 anys i encara puntua com a esquiador promesa, però ja es troba en el top ten mundial absolut.
|
A tothom li agrada ser l’amo dels seus actes i pilotar la seva vida. La muntanya és dels pocs llocs a la vida on els judicis són clars, nets i objectius. El jutge és el cronòmetre.
|
Què ho fa que un noi de la plana dediqui la seva vida a pujar muntanyes?
Els catalans ho devem portar a l’ADN, això de les muntanyes. Si t’hi fixes, tots els cims de Catalunya tenen una senyera. A Espanya, Itàlia i França no hi posen pas la bandera del seu país. Jordi Pujol deia que l’esport nacional de Catalunya no era ni el futbol, ni el bàsquet, ni l’hoquei sobre patins, sinó l’excursionisme.
Segur que la seva professió genera moltes enveges.
Les muntanyes són allà i tothom té dues cames i un cor. La matèria primera, que és la neu, és allà per a tots.
Quines especificitats concretes té l’esquí de muntanya i quins sacrificis exigeix?
És una activitat molt complexa. Tècnicament necessites saber fer un descens amb esquís i dominar la pujada. També hi intervé el factor hivernal. Si a l’estiu la muntanya ja comporta uns riscos, a l’hivern encara més. Fa més fred, hi ha neu. Lliscar per la neu pot ser perillós. I després hi ha les allaus. És un esport físicament dur.
Diu que li agrada ser el protagonista de la seva història.
A tothom li agrada ser l’amo dels seus actes i pilotar la seva vida. La muntanya és dels pocs llocs a la vida on els judicis són clars, nets i objectius. El jutge és el cronòmetre. No hi ha discussió possible. Ni et perjudica l’àrbitre ni ningú. El cronòmetre no falla. Això fa que hagis d’assumir més responsabilitats, perquè no et pots aixoplugar amb els teus companys ni posar l’àrbitre com a excusa. Si un dia no va bé potser és perquè no has entrenat prou. La muntanya no permet excuses fàcils. D’altra banda, quan aconsegueixes el teu objectiu, tampoc ningú no t’ho pot discutir.
Té la responsabilitat de ser company de Kilian Jornet en les proves per equips.
Sí, però com que som amics... Potser la responsabilitat seria més gran amb algú que no conegués. És allò que diuen que la confiança fa fàstic. Però sí que és veritat que acompanyar-lo és el repte esportiu més important que he tingut. També és cert que ja no hi ha tanta diferència entre ell i jo. N’hi ha, però comparat amb altres anys estic més a prop seu. Estarà bé perquè, a part de ser un repte, hi ha alguna cosa més. Potser no guanyarem ni farem podi, però serà maco perquè serem dos amics que es troben i comparteixen moltes més coses que la competició pròpiament dita. Ja ho diu la cançó Calgary’88, d’Antònia Font: “No tot era físic ni mental, també era sentimental.” Espero que aquest component sentimental em farà anar més ràpid.
Quina ha estat la millor aportació de Kilian Jornet?
Ha fet realitat allò que semblava impossible. Primer, guanyar la gent dels Alps en les competicions d’esquí i curses de muntanya. També es deia que un no podia guanyar-se la vida amb l’esquí de muntanya, i ell se la guanya bé. Tampoc no es creia que un es pogués fer famós en aquest esport, i resulta que al paio el paren pel carrer. I a més, escriu un llibre i és el tercer més venut per Sant Jordi.
Tot el que toca Jornet ho converteix en or?
La gent que té tant d’èxit amb una cosa encara els reptes amb un plus de motivació. La confiança i l’optimisme els fa ser bons en tot. En Kilian no és que sigui bo perquè nasqués així, sinó perquè cosa que es proposa, cosa que compleix.
I a més cau bé.
Ell actua d’una manera natural. És així, és la seva manera de ser. No és cap personatge ni hi ha cap façana.
|
Sobre Kilian Jornet: Es deia que un no podia guanyar-se la vida amb l’esquí de muntanya, i ell se la guanya bé. Tampoc no es creia que un es pogués fer famós en aquest esport, i resulta que al paio el paren pel carrer.
|
Vostè és una de les persones que millor el coneix. Com és?
Hi ha poca gent que el conegui. És molt solitari, té un món interior molt fort. Hi ha gent que ja viatja interiorment i no necessita viatjar físicament. Ell n’és un. La seva ment va per un lloc i el seu cos, per un altre.
Està interessat en la ‘ultra-trail’ i les curses de muntanya?
La ultra-trail de moment no m’interessa, perquè es pot fer amb 50 anys. És una pràctica més de cap que no d’una capacitat aeròbica forta. Les curses sí que m’interessen, però no tan a fons com l’esquí de muntanya. Si fas esquí i curses de muntanya, ets un atleta de muntanya. En Kilian ho explica molt bé: “Jo a l’hivern esquio perquè a la muntanya hi ha neu i la manera més natural de desplaçar-s’hi és amb esquís. A l’estiu no hi ha neu i el que faig és córrer.”
Però en correrà?
Seguiré donant més pes a l’esquí que a les curses, però en faré algunes perquè van bé per entrenar i paguen bé. Però la ultra-trail no em motiva. En Kilian les fa pim-pam, però molta gent acaba malament dels genolls i té moltes lesions. Tenen molt de desgast, aquestes curses. L’esquí de muntanya, en canvi, no té el component muscular. Les baixades són dures però són ràpides i no tenen impacte. I a l’estiu fa calor i les curses són llargues, i acabes que et fa mal tot. Hi ha un nivell d’estrès per al cos poc recomanable. I una cosa és quan ho fa en Kilian i l’altra, la resta de gent. Ell està per sobre del bé i el mal.
Recomani una ruta als nostres lectors per fer aquest Nadal.
La vall de la Galba i el circ de Morters, entre Formigueres i Puigbalador [al Capcir]. Sembla que estiguis als Alps. Aquí no estem acostumats al bosc ni a les valls planes i amb neu.
