Són les 4:30 del matí del dissabte 7 de maig de 2005. Avui és un dia especial per a mi. Provo de redescobrir l'snowboard de muntanya, fa anys que ho vaig deixar, i avui ha arribat el dia de tornar a sentir aquelles sensacions tan especials.
Em llevo rapidísimament, no em puc permetre el luxe de fer esperar al meu company de ruta, Jesús Nevasnow SnowAstur, el webmaster de la secció de Nevasport dedicada al snowboard. A ell també li ve especialment de gust començar a redescobrir la muntanya, sense sorolls, sense angoixes, sense gent......Avui ens hem plantejat fer una ruta senzilla, pujar al Pic de l’Hortell (2562m) des de el Parking de l'estació Andorrana d’Ordino Arcalís (1940m).
La ruta plantejada i aproximadament realitzada és la que us mostro a continuació al següent mapa topogràfic (ascensió en verd i descens en blau). Com pudeu observar la nostra intenció és coronar el Pic de l’Hortell per a baixar fins arribar a la carretera d’accés a l’estació, just abans del túnel (no hem oblidar que ja som al maig).
Em vaig trobar amb en Jesús a Ripoll, segons l’horari previst (5:30am), i ràpidament ens posem en marxa fins Andorra. Arribem a Ordino a les 8:00 am, i ens va sobtar moltísim la quantitat de neu que encara hi havia, sobre tot després de la calor que havia fet les dues setmanes anteriors des de que l’estació va donar per acabada la temporada.
Comencem amb els preparatius, sense preses però sense pausa, no en và ens queda per davant un bon esforç i no és qüestió de cremar energies que més endavant ens puguin fer falta.
Jesús s’entreté mentre m’espera :-)
Aquest era l’aspecte de la pista L’Hortell (vermella) a la seva arribada al telecadira L’Abarsetar, completament esquiable excepte algunes zones puntuals que no ho eren. De tota manera, no crec que aguantaren el pas d’hordes d’esquiadors, pero potser si un reduït nombre d’ells.
Ja portem una estoneta pujant, i jo li pregunto amb la llengua fora ....."Jesús, queda molt?" 
Estem en plena ascensió per la pista de l’Hortell (les coloraines de la meva cara així ho demostren) i relativament a prop del telesquí de l’Hortell. En aquest punt, estudiant el recorregut i lo que el panorama ens ofereix, podem veure el tou de neu que encara hi queda a la major part de les pistes.
L’ascensió no se’ns fa gens greu, el pendent és progressiu, en alguns indrets ens posa a prova (tampoc fa falta un gran pendent per a posar-nos a prova jejeje). En Jesús progressa uns metres davant meu.
Aproximadament en aquesta posició comencem a adonar-nos, que no podrem pujar directament al Pic de l’Hortell des de l’estació superior del telecadira Abarsetar. Així les coses decidim canviar lleugerament de plans i ens dirgim cap a l’arribada del telesquí l’Hortell, des d'on afrontariem el tram d’ascensió amb el pendent més fort.
Hem arribat a l’estació superior del telesquí de l’Hortell, i al fons podem veure el Pic de l'Abeille (2788m) i a la seva dreta el Pic des Fangasses (2682m), amb una quantitat de neu encara envejable, sobretot per ser vessant sud, i és que en aquesta temporada, els fronts han vingut de nord, amb molt de vent, però, el que es tradueix en que a les vessants sud hi ha grans acumulacions de neu. Les vessants nord, ans al contrari, no poden dir el mateix, estan més aviat ben pelades. De tota manera, la gran quantitat de neu és altament inestable com després vam poder comprovar durant el descens.
Afrontem la darrera pala que vam poder pujar amb les raquetes de neu, més endavant ja no les necessitaríem.
Després d’arribar a l’aresta que ens conduiria al Pic de l’Hortell, seguim pujant, ja sense neu per desgràcia, fins a un indret a tocar del cim. Des d'allà vam poder observar el tan famós descens fins a El Serrat (a 1562m), al fons de la vall i al centre de la imatge, només per condicions de bona innivació i experts esquiadors. No hem oblidar que estem fora dels límits de l’estació i qualsevol descens el fem sota la nostra responsabilitat i risc.
Ja al cim toca relaxar-se, observar el gran panorama que ens ofereixen les muntanyes amb el seu paisatge primaveral, i per que no, estudiar el terreny per a possibles descensos en èpoques més propícies. A l'imatge podem observar el vessant nord del Pic de les Fonts (2749m) i al fons, a la dreta de la imatge, pertanyen a una altra vall, la vessant nord del Pic de Comapedrosa (2942m), sostre d’Andorra. Com es pot observar, la condició d’innivació de les vessants nord no te res a veure amb les que hi ha a les vessant sud.
Per cert, a a aquesta instantània no tant sols es veu que m'encanta la neu (i Nevasport) sinò que soc un autèntic "Malalt de neu" ;-)
Des de el cim del Pic de l'Hortell se’ns obre l’altra gran baixada que només es pot realitzar en anys de gran innivació. És la vall que arriba fins al poble de Llorts (a 1400m). Aquesta baixada probablement no sigui especialment adrenalítica, sobre tot al seu tram inferior, però no dubto que pugui tenir un encant especial, sobre tot degut al atapeït bosc existent que s'endevina.
Decidim començar el descens i encara que el comencéssim en absència de neu, no podem deixar d’imaginar el que es pot arribar a sentir si està cobert del nostre estimat element. Al començament del descens trobariem un pendent assimilable a una pista blava (o potser, en alguns trams verda fins i tot), sempre per l’aresta de la muntanya. Qualsevol desviació cap a la dreta ens portaria fora de les rodalies de l’estació i molt molt lluny d’un retorn fàcil a l'aparcament de la mateixa., per no parlar del pendent, que directament superaria el d’un pista negra. Al fons els dos cims esmentats amb anterioritat ens vigilen.
Hem arribat al començament de la neu, i ens preparem per començar el descens.
El primer que ens vam trobar va ser la possibilitat de descendre per un autèntic embut. La situació és prometedora, però com he pogut comprovar durant l’ascens, el més probable és que un cop superat l’estret rocós, ens trobaríem sense neu, i el que es pitjor, molt allunyats de la ruta que volíem fer. En qualsevol cas, comencem baixant per un especialment empinat pendent no és la millor manera d’encadenar els primers girs, així que decidim desistir i buscar el camí bo.
El pendent, com es pot observar, no és gens despreciable
A partir d'aquí comencem el descens de debó, però com que és qüestió de gaudir-lo bé decidim baixar per torns i tranquilament.
Jesús en acció:
Potser a les fotografies un no es pot fer una idea del pendent, però tot el recorregut te un bon percentatge.
Ara freeride (un servidor) en acció:
La qualitat de la neu era ja molt pastosa, tipus glaç de peixateria, però com que no era la típica neu de pista, per on passen cents i cents de persones, era molt esquiable. Es donava la circumstància que uns dies enrera hi havia caigut una lleugera nevada d’uns cinc centímetres de gruix. Aquesta petita capa de neu es desprenia amb el nostre pas i lliscava pendent avall, generant mini-allaus de neu humida i pesada, que en aquest lloc no eren gens perillosos, però que ens indicaven que pendents exposats i més carregats podien ser perilloses de debò.
Jesús comença el flanqueig cap a l’esquerre que en conduirà pel bon camí (flanqueig que s’aprecia al mapa inicial de la ruta).
Jesús en un petit contratemps al fer el flanqueig, diguem-ne que no va entrar per on ho hauria d’haver fet...
Jesús comença una de les pales, amb estil i agilitat, estem en el nostre món.
I ara em toca a mi, amb el meu estil peculiar...
Després d’un bon descens arribem a la part baixa, la neu comença a escasejar, però encara es més que suficient, de fet ho serà fins la carretera. Ens disposem a afrontar un tram d’especial record per a nosaltres, de fet al reportatge Un dissabte a Ordino hi ha una fotografia a on es pot veure a Pepe Nevasport en una situació un tant peculiar a sobre de la gran roca.
L’estreta canal és lleugerament complicada en aquesta època de l’any, així que decidim no complicar-nos l'existència i evitar-lo sense arriscar en absolut. A les següents imatges veiem a Jesús evitant-lo.
Estem ja a la última part del recorregut, la neu escasseja, continua essent prou per arribar a la carretera sense posar en perill ni la nostra integritat ni la de les nostres taules. Aquí va una mostra d’allò en la que se’m veu a mi sortejant els arbres i els matolls.
I hem arribat al final del recorregut, la carretera d’accés a Ordino Arcalís, abans del túnel d’accés. Ha estat un descens peculiar, una mica frustrant a la part superior degut a la inexistència de neu pero tremendament esperanzador per les possibilitats que ofereix a experts esquiadors. La cara de felicitat de Jesús delata la experiència viscuda.
Com punt i final, teniu unes animacions d’alguns dels descens de Jesús en el següent tema del forum de snowboard de Nevasport