Alberto Tomba: “Per a mi, esquiar era com domar un cavall”

Alberto Tomba: “Per a mi, esquiar era com domar un cavall”
Alberto Tomba (1966, San Lazzaro di Savena, Itàlia) va guanyar tres ors i dues plates olímpiques, convertint-se en el gran dominador de l'eslàlom i l'eslàlom gegant als Jocs Olímpics d'hivern. És un apassionat del seu esport i així ens ho trasmet en aquesta entrevista feta per a El País per Juan José Mateo.
3.195
2
1

Alberto Tomba (1966, San Lazzaro di Savena, Itàlia) va guanyar tres ors i dues plates olímpiques, convertint-se en el gran dominador de l'eslàlom i l'eslàlom gegant en els Jocs Olímpics d'Hivern. Parla amb passió del seu esport. Unes frases trepitgen a altres mentre repassa una carrera que el va convertir en una icona d'Itàlia, fora i dins de les pistes, gairebé com un futbolista. En un italià d'accent gruix, recorda el mite sense deixar de viure en el present: és comentarista de la cadena televisiva SKY, ambaixador de la candidatura de Cortina d' Ampezzo per organitzar els Mundials de 2019 i col·labora també amb la Fundació Laureus.

J.J. Mateo. Com va començar tot?

Alberto Tomba. Va ser el meu pare qui em va portar a la neu, al fred, a 3.000 metres d'altura, i em va fer estimar aquest esport sa i genuí. Vaig néixer a la ciutat, a Bolonya, i el meu pare era amant de l'esquí. Per Nadal i Setmana Santa anàvem sempre a Cortina d' Ampezzo. A l'estiu, a Marmolada, a la glacera. L'esquí, qui el coneix l'estima. A mi em va fer conèixer llocs del món als que mai hagués anat si no fos per ell. Llocs fantàstics, indescriptibles, inoblidables. A principis dels anys 80, em van agafar a l'equip d'esquí italià, i van començar les primeres carreres. Va ser una sorpresa. Ningú s'esperava que amb 20 anys guanyés dues medalles d'or en els Jocs de Calgary 1988. Va ser un somni fet realitat. Va portar molt d'amor, però també l'enveja d'alguns.

Alberto Tomba

Parla vostè d'enveja. Amb aquestes medalles, la RAI va interrompre la transmissió del Festival de San Remo. Diuen que Tomba despertava a Itàlia les passions que normalment es reserven a un futbolista.

Sí, podria haver estat jugador de futbol... encara que m'agradava més l'esport individual que en equip. Si m'equivoco, m'equivoco sol. I si guanyo, el mèrit és meu. Jo sóc de caràcter guanyador, així que si m'equivoco, m'entreno i em concentro per tornar a la victòria. I amb l'equip és totalment diferent. Avui, quan els nens em veuen, em sorprenen, perquè els seus pares ja els han dit qui sóc : "Aquest és el campió". Em passa fins i tot amb nens de 8 o 10 anys. Una cosa que vaig fer jo perquè m'estimés el món, els fans, perquè la gent m'estimés, era jugar, fer broma, fer aquesta cosa més després de la victòria, o fins i tot quan perdia. Tenia cor i sentia realment que podia tornar a la victòria. Per això jo divertia, enamorava. Per a alguns va ser difícil, perquè jo li treia atenció al futbol quan guanyava. Es van adonar que primer venia Alberto Tomba, i després el futbol. I això em fa feliç, m'emociona encara avui.

Com es distingeix en un nen a un futur campió?

No és fàcil. No és fàcil veure això. Recordo que jo tenia quelcom més. Sempre volia ser el primer, no només en l'esquí, també en altres esports. A una certa edat, els nens necessiten que els pares els acompanyen, i que facin sacrificis, com va fer el meu pare. Agafar el cotxe, fer molts quilòmetres... Després, ha de ser l'atleta, el jove, el que tingui la capacitat d'entendre si li agrada aquest esport. Si ho fa amb amor, pot seguir endavant. Si no, millor que es quedi a l'escola a estudiar.

El seu país mai va trobar un esquiador del seu nivell. Què ha de passar perquè neixi un nou Tomba?

En els meus temps, l'Itàlia de l'esquí era forta. No és fàcil. Des de l'any 2000 tot ha canviat, crec que ja no és el mateix esport d'abans. Jo espero que hi hagi un nou Tomba. Però alguns diuen que els Tomba només neixen una vegada cada 50 anys, així que encara és aviat.

Què va canviar?

Des que em vaig retirar, els materials van canviar molt. Els esquís especialment: són més curts i corbats, el que facilita que el corredor gestioni les corbes. També requereixen de molt control, perquè és fàcil que agafin velocitat. Ara hi ha menys accidents greus, però els competidors pateixen grans problemes d'esquena. M'agraden aquests esquís per esquiar lliurement, perquè pots fer grans girs... però quan jo corria m'encantaven els esquís llargs i rectes que fèiem servir. Eren un repte. Com domar un cavall. Avui esquiar és més fàcil. Però la tècnica... només hi ha tres esquiadors, Marcel Hirscher, Felix Neureuther i Aksel Lund Svindal que en aquests moments són bonics de veure. L'esquí ha canviat. Des del 2000 ha canviat la tècnica, i potser l'estil no és tan bonic de veure.

Alberto Tomba - Calgary'88

El seu és un esport de risc, caigudes i velocitat. Com és estar a la línia de sortida?

És un moment d'adrenalina i de concentració. Jo vaig triar l'eslàlom i el gegant, no vaig fer descens o supergegant, per motius físics, perquè si tu et fas mal a les disciplines ràpides, arrisques la teva carrera. I amb el gegant i l'eslàlom hi ha menys risc. Aquesta va ser la meva elecció, no la de la meva mare, que tenia por del descens. Es recorda? Lligaments, maluc, genolls, tot això ho tinc bé, íntegre. Només em vaig trencar la clavícula en l'any 89, anant a 100 quilòmetres per hora. I ja està.

A Lillehammer 1994 va acabar la primera mànega de l'eslàlom dotzè i va acabar guanyant la plata després d'una segona mànega espectacular i la caiguda de dos rivals. Com definiria allò?

Com irrepetible. Recordo que feia un fred bestial, -30 graus. Alguns ho celebraven amb mi, amb la medalla de plata, i no a Stangassinger, l'or. Una remuntada que mai havia existit abans en el circuit blanc, al circuit de l'esquí.

Sent dos països semblants, per què surten competidors a Itàlia i no a Espanya?

Itàlia és una mica més fort perquè té més estacions d'esquí, més a prop dels joves, i pot tenir accés a la neu més fàcilment. I potser falti algun entrenador. Hauria d'anar jo als Pirineus i Sierra Nevada. Allà hi va haver uns mundials fantàstics. Recordo que jo vaig fer broma quan vaig dir que anàvem a Àfrica a esquiar. El que deia era que Espanya està prop del Marroc, i que el clima pot canviar. Va ser així. I em van malinterpretar a Alemanya. Granada és perfecta perquè algú vagi a donar un cop de mà als joves.

Què recorda de Francisco Fernández Ochoa, or el 1972?

Paco... Francisco. Un amic. Era molt simpàtic. Com jo. Li agradava passar-ho bé. Recordo quan Rafaella Carrá era a la televisió espanyola, a Caramba qué sorpresa. A Paco li van preguntar que qui era l'esquiador més gran de tots els temps. Ell va contestar que Alberto Tomba, i als 5 o 10 segons vaig sortir jo a l'escenari. Ell no sabia que jo hi era allà. Una sorpresa. També recordo quan hi va haver carreres al Japó, vam anar junts tres o quatre vegades, i em feia riure. Em veig una mica en ell, quan estava Paco, perquè Itàlia i Espanya s'assemblen.
 

Fuente:

El Pais

El Pais

3.195
2
1

2 Comentaris Escriu el teu comentari

  • #1
    Fecha comentario:
    17/02/2014 15:00
    #1
    Genial entrevista, es el rei es un gran referent de l'esqui mundial,molt gran.

    :) :+: :+:

    karma del missatge: 18 - Vots positius: 1 - Vots negatius: 0

    • Gràcies!
  • #2
    Fecha comentario:
    17/02/2014 17:36
    #2
    :+:

    karma del missatge: 0 - Vots positius: 0 - Vots negatius: 0

    • Gràcies!

Escriu el teu comentari





 

Si aquest missatge conté un sol insult, no et molestis a enviar-lo, perque serà el.liminat
AVIS: L'IP dels usuaris queda registrada

Els comentaris aquí publicats no reflexen de cap manera l'opinió de Malalts de neu. Aquesta web es reserva el dret a eliminar els missatges que no consideri apropiats per aquest contingut. AVIS: L'IP dels usuaris queda registrada, qualsevol comentari ofensiu serà el.liminat sense previ avís.



Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar tu experiencia y nuestros servicios analizando la navegación en nuestra web. Si continúas navegando, consideramos que aceptas la Política de Cookies x