Puig i Cadafalch i la seva afició als esports de neu
Com ja deiem a l'introducció els primers esquiadors arriben a la Vall d'Aran de la mà del CEC, però sobretot per l'empenta del president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, personatge que tenia un munt d'inquietuds i que no es va limitar a la seva més coneguda faceta de l'arquitectura, també era un gran excursionista i membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya, i si això no fos prou a més a més va ser un gran aficionat i promotor dels esports de neu. Va assistir, per exemple, a la Setmana d'Esports d'Hivern de Ribes.
Hotel Lacreu a Salardú l'any 1957 - Fotoestudi Porras
L'any 1919 van arribar a la vall tres personatges claus pels esports d'hivern a Catalunya: Lluís Estasen, Josep M. Soler i Pau Badia. No van anar-hi sols, portaven amb ells deu parells d'esquís, cinc de bastons i cinc de raquetes que havien estats donats per la Mancomunitat per aquells pobles que quedaven incomunicats per les nevades pràcticament tot l'hivern, cal recordar que el túnel de Vielha no es va obrir fins a meitats del segle XX. A més a més duien l'encàrrec d'ensenyar als habitants locals les bondats d'aquells estris pels seus quefers diaris.
Van buscar un prat entre Vielha i Betrén i va ser allà on es va esquiar per primer cop a la vall, qui els ho havia de dir que allò a hores d'ara significaría pràcticament una tercera part del PIB de la vall. Un cop situats al prat van començar les ensenyançes, havent aplegat al cap dels dies a uns 125 valents als qui van ensenyar no nomes com fer-los servir sino com fabricar-los per tal de popularitzar-los entre els seus conveïns als que havien d'instruir. Curiosament una la tarda ja reunits a un café van ser els correus els que més en contra dels estris s'hi van mostrar, cal dir que per exemple a Andorra l'esquí hi va arribar mitjançant el carter de Soldeu, ja que veien en aquells ginys un ajuda que els podia obligar a fer passades pel port en dies de mal temps o dies en els que fins llavors no ho feien per l'excés de neu.
Cal dir que aquests mateixos pioners també van passar per Espot tal com ho explica l'editorial de la revista Montaña (Més tard passaria a anomenar-se Muntanya) del febrer de 1954: "Aquel invierno de 1919 reservaba una sorpresa a la población de Espot. Unos extraños visitantes iban a irrumpir iban a irrumpir en sus dormidas calles, habiendo realizado la increíble proeza; desafiaban el invierno, venían de regiones lejanas y de tierra baja, y se habían aventurado por la cuenca del Noguera Pallaresa y trepado por el valle del Escrita, hasta Espot y la región de Sant Maurici. [...] Llevaban bajo sus pies unos extraños maderos que los sostenían sobre la nieve. En sus chaquetas, un anagrama bordado: C.E.C.". Així van entrar a Espot el 28 de febrer de 1919 aquests tres pioners que van fer una travessa des de Bagà fins a Benasc passant per la Cerdanya, Alt Urgell, Pallars, Vall d'Aran i la Maladeta.
Carretera d'accés a Baqueira el 1.957 - Fotoestudi Porras
Si bé hi han fonts que afirmen que aquests no són pas els primers esquiadors que arriben a la Val d'Aran sino que els primers esquiadors venen de l'altra banda de la frontera on per aquelles dates ja hi ha un moviment d'esquiadors important a Bagneres de Luchon. De fet al 1912 ja hi havia un tren cremallera que pujava des de la població fins a pla de Superbagnères on hi trobem l'estació d'esquí actual que va nèixer un any abans, per tant és força més probable que aquesta sigui la realitat i no pas la dels esquiadors del grup de Puig i Cadafalch.
L'època post-Guerra Civil
Després d'aquests pioners arriben també alguns esquiadors francesos d'un club de Tolosa que als anys 30 aprofita les instal·lacions de l'hotel Lacreu de Salardú, l'únic establiment que podia donar-los aixopluc a la zona, per esquiar als voltants del mateix poble i fins i tot per aventurar-se al tuc de Vaquèira on s'acabaria instal·lant l'estació. Anys més tard era el CEC qui organitza uns cursos d'esquí a la zona, així la temporada 1947/48 els cursos organitzats amb José María España donen pas a esquiadors com Mombiedro, Ubeira, Ribera, Bravo o els germans Moga. Als anys 50 prenen el relleu les secciones juveniles de la Falange que organitza alguns cursos i la Federación Española de Esquí organitza de la mà de Walter Föger, un expert esquiador i muntanyenc austríac que després de la Segona Guerra Mundial es va refugiar a Espanya on es va convertir en entrenador a la federació, cursos de formació a la Val d'Aran. Aquests cursos prenen de base l'hotel Lacreu fins que es va inaugura l'alberg del Frente de Juventudes de Falange.
Amb l'arribada de l'alberg arriben les competicions, res seriòs fins que al 1958 arriben els Campeonatos Nacionales de Educación y Descanso, tot un seguit de proves que sense grans mitjans si que proten molta gent i moltes autoritats, més de 200 persones, a la vall per veure les competicions. És en aquest moment que les autoritats que ja veuen que poden tenir un problema amb la davallada de la feina a les centrals decideixen començar a treballar per a l'instal·lació d'una estació d'esquí a la Val d'Aran.
Baqueira Beret: Els orígens
L'història de l'arribada de l'esquí com a negoci ve forçada per les dures condicions que viu la vall, l'obertura del túnel Alfonso XIII, com es va anomenar llavors, va significar un abans i un després a la vida de la Val d'Aran després de llargues reclamacions. El rei Alfons XIII va accedir a la construcció que va començar el 1926 i no es va poder inaugurar fins al 1948. Apart la construcció va suposar una fita molt important de l'enginyeria doncs llavors va ser el túnel de carretera més llarg del món. En aquella època l'economia de la vall es fonamentava bàsicament en l'agricultura de subsistència i una ramaderia centrada en els animals de tir, una ramaderia que a mesura que els tractors es van impossant va desapareixent. Aquest problema es veu alleujat per l'aparició de les centrals hidroelèctriques, la primera de la Val la de Cledes data de 1923 però és entre 1945 i 1963 quan s'instal·laran 16 noves centrals que porten a la vall una munió de nou vinguts que fan augmentar la població de la Val d'Aran, però quan acaben les obres i ja no cal la mà d'obra, com deiem abans, toca pensar que fer per tal d'evitar la progressiva despoblació de la vall com ja succeia a d'altres valls veïnes del Pirineu i és aquí on Baqueira Beret va omplir un buit i va donar una sol·lució a aquest problema.
Boca Sud del túnel de Vielha el 1.964 - Fotoestudi Porras
El llavors secretari de Salardú, José Liesa, amb l'inestimable cooperació del governador civil de Lleida, Juan Antonio Serrano Montalvo, desencadenen els esdeveniments, es canvia l'equip de govern de Salardú i es nomena batlle a Sixto Mayayo per a que es faci càrrec dels primers pasos del projecte fins que s'arribi a la constitució de la societat. Per començar es fan visites a d'altres estacions, primer es visita la Molina però no acaba de ser del gust dels promotors i per això es visita Navacerrada, allà és on coincideixen amb Jorge Jordana de Pozas qui llavors era president de la federació i també de la societat TAGSA (Transportes Aéreos del Guadarrama, S.A.). Ell juntament amb Roberto Cuñat (Conseller de TAGSA i de TEA que es dedica a la fabricació i instal·lació de telecadires i telesquís sota llicència) i Miguel Arias (Batlle de Cercedilla) fan una visita a les muntanyes de Vaquèira i confirmen que es tracta d'una ubicació idònia per a l'instal·lació d'una estació d'esquí.
 |
|
| Obra Sindical Educación y Descanso, VII Campeonato Nacional de Esquí, 4 al 9 de febrer de 1958 |
Aprofiten llavors per aconsellar que es posi a la direcció del projecte a Luis Arias qui es va proclamar 24 vegades campió d'Espanya i olímpic per tres cops a Oslo (1952), Cortina d’Ampezzo (1956) i Sqwaw Valley (1960). Obviament els seus viatges i experiències donen a Arias un bagatge molt important al món de l'esquí. Així quedava solventada la part més tècnica del nou projecte, però faltava la més important que era aconseguir el finançament per dur a terme el projecte. Aquí comença una nova batalla donat que els recursos més propers serien els dels ajuntaments de la vall però el més important, el de Vielha, vol que l'estació no s'instal·li al cap de Vaquèira sino a les muntanyes de la Tuca. Finalment és la Delegación Nacional de Deportes qui aportarà 500.000 pesetes i ajuda a que es completin fins a 1.600.000 pesetes entre les aportacions dels ajuntaments de la vall (1.000.000 de pesetes) i alguns particulars. En un principi es volia construir el primer telecadira a una cota molt baixa, vora 1.000 metres, i es preveien dos telecadires amb un cost inicial de 15.000.000 de pesetes. Finalment el 28 d'agost de 1962 es constitueix a Salardú l'empresa, el notari de Vielha s'instal·la per espai de 3 dies a les escoles de Salardú on es recapta l'esmentada quantitat, donat que d'inici no es coneixia quin seria el capital inicial de la societat.
A la signatura hi assisteixen entre d'altres Sixto Mayayo i el seu secretari a l'ajuntament Jose María Liesa, Manuel Abadías (Batlle de Tredòs), l'enginyer del projecte Francisco Segalà, Roberto Cuñat, Jorge Jordana i Luís Arias que en va ser nomenat president del consell d'administració. En aquell moment a la vall ja s'havien inaugurat cinc nous establiments hotelers, però tot i així s'estava molt lluny de les necesitats d'acolliment que es preveien donat que amb prou feines si s'arribava a les 700 habitacions.
Aparcament de Baqueira al 1968 - Fotoestudi Porras
Ara tocava arreglar els temes més tècnics i per això inmediatament s'aixequen plànols topogràfics i es contracta un telecadira a la societat TEA, es comença l'adquisició de terrenys o els acords d'explotació d'altres terrenys, signats per 99 anys. La liquiditat inicial de la societat es va esvaint a mesura que es van produint despeses i encara no hi han entrades de capital, és per això que la cerca de nous socis capitalistes segueix tot i que la societat vagi fent, però arriba un moment en que no hi ha liquiditat i per això alguns membres del consell d'administració, treballadors i particulars signen crèdits de cent mil pesetes que la societat es va encarregant de liquidar.
El 6 de desembre de 1964, com si llavors ja preveiesin el pont de la Puríssima i el dia de la Constitució, comença a funcionar el primer telecadira que van anomenar Telesilla nº1 - Baqueira (Una mica a la dreta del que avui és el telecabina), aquella primera cadira compta amb una tirada de 1.080 metres i salva un desnivell de 360 metres (Entre els 1.520 i els 1.880 msnm), pot transportar fins a 515 persones per hora. Al setembre de 1964 es duen a terme les primeres proves i tot sembla funcionar a la perfecció, cal dir que l'idea inicial era haver aprofitat la cadira durant el mes d'agost però no va poder estar enllestida a temps. Les obres començaven a la primavera de 1963 però es van veure aturades per les terribles riuades d'aquella tardor. Per a l'inauguració es va dur a terme el I Trofeo Valle de Arán organitzat per la federació catalana amb els millors corredors que hi havia llavors a Espanya. Tot i que cal remarcar que aquest no va ser pas el primer remontador de la Val d'Aran, el primer va ser instal·lat per la Obra Sindical Educación y Descanso que al 1960 va posar un rudimentari remuntador que malhauradament va desaparèixer arrel de l'incendi del seu transformador.
Acompanyant a l'instal·lació de la cadira es construia un pàrquing per uns 200 vehicles i s'havia de construir tot un complex que comptava, obviament, amb allotjaments però també amb pistes de tenis, pista de gel i com era tradició a l'època una esglesia.
El telecadira nº 2 al 1.966 - Fotoestudi Porras
L'any següent arriba el Telesilla nº2 - Pla de Baqueira, una cadira que puja dels 1.880 metres, on arriba la nº1, fins als 2.200 metres on ja es planeja instal·lar un tercer giny per tal d'assolir la cota màxima del Cap de Baqueira. Mentre l'obra de l'edifici que havia de servir de bar a la cota 1.880 no s'acaba l'estació de sortida de la cadira nº2 serviria també com a bar. La construcció de la cadira s'acaba el 23 d'octubre després de quatre mesos d'obres, tot un rècord a l'època, i les primeres proves es duen a terme els darrers dies d'octubre per tal d'aconseguir els permisos per poder obrir la nova temporada amb les dues cadires en marxa.
Després arriben el nº3 Cap de Baqueira, el telesquí Mirador, el 12 de desembre de 1966 arriba el telesquí Pastores per a debutants a la zona de Baqueira 1.800, un telesquí amb 515 metres de llarg i 115 metres de desnivell, llavors l'estació comptava ja amb 30 quilòmetres de pistes i oficines al barceloní passeig de Gràcia, 2 i al madrileny barri de Salamanca, al carrer Claudio Coello, 32. La societat sembla anar força bé mercés a la bona acollida entre els aficionats a la neu, l'hosteleria a la vall experimenta un creixement important i van sortint nous establiments així com antics que es van reformant per adequar-se a les noves necesitats dels visitants de la vall.
Primer stadium de competició a Baqueira - Crèdit: Baqueira Beret
En aquests primers anys és quan es produeix l'aparició de Jesús Serra Santamans, fill d'un corredor d'assegurances que seguia el camí del seu pare, al 1944 l'empresari del Pont de Vilomara va ser un dels fundadors d'Asepeyo i anys més tard la seva asseguradora La Catalana (Abans d'unir-se amb Occidente i crear Catalana Occident) entra a l'accionariat de TEVASA, al 1965 l'empresa es troba pràcticament en situació de fallida i és llavors quan l'asseguradora es fa amb el control de la societat. Serra té coneixement de l'iniciativa aranesa per la seva amistat personal amb Luis Arias qui va ser instructor dels seus fills Assumpta i José Maria. Jesús Serra és el que els americans anomenen un self-made man, un pioner, un visionari, de fet va ser un dels pioners de l'informàtica a Espanya quan al 1960 va adquirir un IBM 1401.
Anys més tard és el propi José Mª Serra qui sent el Director Gerent de Baqueira-Beret va triar com a director a Miguel Arias, nebot de Luis Arias, com a Director de l'estació. Des de l'inici els terrenys de Baqueira 1.500 havien estat propietat de la societat i és precisament aquí on mercés a bones inversions es fonamenta el creixement de l'època a l'estació. A més a més compten amb la col·laboració d'un equip de l'Aspen Skiing Company format, entre d'altres, per Dacy Brown, Tom Richarson i Larry Beidleman. Tant Serra com Arias deixen de ser al front de l'estació quan José Maria Serra es converteix al 1980 en president de Catalana Occidente, dies després de l'alliberament del seu pare per part d'ETA, qui el va tenir segrestat per espai de 66 dies, aquest confesava al llavors president Jordi Pujol la seva ferma intenció d'invertir el doble del capital actual per tal de portar Baqueira-Beret a convertir-se en la millor estació dels Pirineus, així li va fer saber quan el president li va demanar que pensava fer després del seu segrest.
Telesquí Luis Arias - Crèdit: Baqueira Beret
Algunes curiositats
 |
|
|
Cursos d'esquí a Baqueira |
Doncs queda ben clar que no va ser pas un camí de roses la creació de l'estació tot i l'incondicional suport que es va rebre per part dels llavors establerts estaments del govern. Al cap del primer any ja van començar els problemes econòmics i va ser llavors quan Jordana i Arias van recorrer al seu amic Jesús Serra Santamans per tal de tirar endavant el projecte i així és com tots tres es van convertir en les ànimes del projecte tot i que la societat passes a mans de Serra i Catalana Occidente. Des de llavors fins ara s'han anat succeint les temporades, unes bones i d'altres dolentes, però no cal conèixer gaire el món de la neu al país per saber que Baqueira-Beret és una referència per al turisme de neu, sobretot mercés al control que ha exercit sobre la seva oferta i per la col·laboració dels establiments que acompanyen l'oferta de neu de l'estació.
Però no tot són problemes, al voltant de la recentment inaugurada estació van naixent tota una sèrie d'organitzacions paral·leles i és així com el 27 de febrer de 1965 neix el Club Esquí Valle de Aran (CEVA). La seva primera reunió es fa a l'edifici de la Caja de Pensiones i allà es dona lectura als estatuts que marquen com a objectiu del club el fet de sumar esportistes per a la pràctica de l'esquí i els esports de muntanya, així com per a organitzar concursos, sempre sota les normes establertes per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes.
Baqueira Beret - Nadal 1970 - Crèdit: Baqueira Beret
També comença la tant arrelada especulació inmobiliaria, en aquella època un terreny a la vora dels remuntadors costa unes 10 pesetes el metre quadrat. I per exemple en una agència de viatges un cap de setmana a la neu podia sortir per unes 1.500 pesetes i una setmana unes 3.000. Ja a finals dels anys 60 era la mateixa estació la que publicitava els seus serveis controlant fins i tot l'hosteleria, i així al Nadal de 1969 s'anunciava un curs d'esquí de setmana, de diumenge a diumenge, amb forfet per a l'ús il·limitat de les instal·lacions, 4 hores diaries de classes i allotjament des de només 3.950 pesetes. Aquella mateixa temporada s'inauguraven 132 apartaments a peu de pistes.
El migdia del 24 de juliol de 1966 s'inaugurava el parador de turisme de Viella, a la carretera que uneix la capital aranesa amb el túnel. Es van invertir 140 milions de pesetes i tenia llavors 74 habitacions dobles i 11 d'inviduals per a poder allotjar fins a 159 persones, més un apartament vivenda per a l'administrador. Aquell mateix dia el ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga, visitava la casa-castell Portolà on s'havia d'instal·lar el parador d'Arties. Aquella mateixa tarda Fraga aprofitava per inaugurar les obres d'acondicionament final del túnel de Viella.
La Setmana Santa de 1967 i amb l'arribada de vora uns 3.000 esquiadors ja es començaven a entreveure un parell de seriosos problemes a la vall com ara l'insuficiència dels allotjaments, el recentment inaugurat parador de Viella comptava amb totes les habitacions reservades ja molt abans d'aquests dies festius, tal com ja havia succeït al Nadal, i les pistes eren ben plenes amb ques que van suposar moltes queixes donat que superaven amb escreix els 30 minuts, cosa poc normal a l'època segons sembla. I el que era més greu i fins i tot es podia llegir a la premsa era que llavors ja existien els carrils especials, com ara els de les escoles d'esquí, dedicats segons es pot llegir a la Vanguardia del 4 d'abril del 1967: "allí se aplica este sistema de 'segregación' ya que por una puerta 'especial' pasan los que pagan después de hacer larga cola y por otra 'preferente' y sin hacer cola los accionistas y demás 'istas' que se presentan", la carta seguia dient que això generava molta indignació sobretot als turistes francesos donat que això allà no era costum, i que ja que s'havia tret aquesta costum a la Molina doncs es demanava l'autor per que no es feia el mateix a Baqueira. Així tocava començar a pensar en alternatives i aquí la Tuca sonava amb força amb el suport dels qui anys abans havien apostat per aquesta estació abans que per Baqueira.
Boca Nord del túnel de Vielha el 1.964 - Fotoestudi Porras
La promoció de l'esquí era ja un fet, fins i tot l'oficina de turisme d'Àustria organitzava curses a Baqueira, així febrer de 1968 arriba el Gran Premi Tirol patrocinat per aquesta i pel Tirol. Els guanyadors en categoria masculina i femenina rebrien com a premi una estada de deu dies al Tirol visitant el bressol de l'esquí alpí a Sant Anton am Arlberg, que llavors comptava ja amb 12 ginys mecànics i una famosa escola d'esquí, i Sölden que llavors comptava amb 17 ginys.
Plànol de pistes de la temporada 1976/77. Aportat per Jusama.
I ja per acabar aquí teniu un vídeo de Tònho Porras amb un recull d'algunes de les fotografies que el seu pare va fer durant molts i molts anys i que són un dels millors testimonis de l'història d'una vall que sense cap mena de dubte sense l'arribada de l'esquí i els esports d'hivern no hagués sigut la mateixa. Si voleu veure-les contacteu amb ells mitjançant la seva plana Fotos para el recuerdo on podreu veure una gran part del seu arxiu i on podreu contactar per concertar una visita i comprar alguna d'aquestes fantàstiques fotos que va fer en José Porras.
Vídeo extret del bloc de Tònho Porras
