El nostre polivalent i ben conegut stem-cristianía correspon a un nivell tècnic en el que sovint s'estanquen els esquiadors durant el seu aprenentatge. Evolucionar després cap al salt de cues és com creuar la frontera que separa a l’esquiador intermig de l’expert; però no és un pas fàcil (si ho fos, no s’hi entrabancarien tants esquiadors). Al llarg del llibre, hem anat explicant-vos com millorar la tècnica recurs a recurs per assolir un bon nivell amb neus fàcils i després aprofitar els coneixements a d’altres terrenys.
És molt freqüent que, tot i dominar el paral.lelisme a les pistes, quan l’alumne d’un curset d’esquí n’ha de sortir, faci servir a l’inici del gir en cunya oblidant-se, per nerviosisme, de molts dels seus coneixements, precisament quan més servei li farien. És com un cercle vicios en el que com més problematic sigui el terreny, més recursos s’obliden, llavors s’hi afegeixen dificultats a les ja existents. Es pot arrivar a una situació quasi de paràlisi. ¿Com passar d’un viratge fonamental a un salt de cues si en aquest moment no es vol ni sentir a parlar de paral.lelisme? Doncs fent servir el tip-tap. El mateix nom permet fer-se una idea de que es tracta.
Execució: Amb una postura una mica flexionada i des d’una diagonal, obrirem en cunya l’esquí de la muntanya fins a possar-lo paral.lel a la línea de caiguda (fins i tot més, si en som capaços); ràpidament i de forma decidida, amb l’ajut del bastò interior i apoiant-nos al peu del vall, traslladarem el pes a l’altre esquí, recollint de seguida el nou esquí interior per a possar-lo paral.lel. És com un Stem-cristanía ultrarràpid o com un salt de cues executat en dos temp; entenguis com es vulgui, però afegiu-lo al repertori de recursos tècnics perque és d’una aplicació ben senzilla, polivalent i sobretot eficaç. A més a més, pot perfeccionar-se amb flexió-extensió, anticipació, contrarrotació... De fet aquests recursos afavoreixen l’Stem-cristanía i el salt de cues, i acabam de veure que es tracta d’una variant d’aquests dos.
Comentaris adicionals
Donat que bona part del gir de la taula es fa a l’aire, resulta aplicable a neus pessants. També és útil per començar una seqüéncia posterior de girs paral.lels doncs a falta de velocitat amb la que es comença el primer es compensa amb l’obertura en cunya.
Tot i que pogui encadenar-se una seqüéncia d’obertures i tancaments que recordi el que anomenem gir “mil pasos” o sèrie de pasos divergents (la diferència seria que ara l’abertura es convergent), no es recomana perque, durant el traçat del gir, el pes recau més en l’esquí exterior, pel que no és factible obrir-lo sense derivar cap l’exterior al perdre part de seu sustent. Equivaldría a un viratge menys conduït: amb l’obertura convergent durant la fase final del gir s’augmenta el radi tot i que els esquís estiguin més creuats. Si s’aconsella fer-lo amb l’ interior divergentement (si obrissim l’interior convergentment, invertiriem el sentit del gir). Donat que una sèrie de pasos convergents exigeix unes transferències alternades de pes entre ambdos peus, més allunyades del repartiment típic (predomini de l’esquí de la vall) de la fase de conducció que el cas dels divergents, admitirem que es tractaría d’un conjunt de girs diferenciats. La sensació de continuitat obtinguda amb els pasos convergents és una mica inferior perque a cada un l’esquí exterior aterra i rep el pes estant més creuat.
Tot i això, és molt interessant comptar amb la posibilitat d’una obertura convergent sempre que es produeixi un enclavament excesiu (como a la neu pesada) que pogui tirar-nos cap a l’exterior del gir.
Una obertura molt marcada, pot reduïr molt el temps de permanència a la línea de caiguda, d’aquí la seva utilització en pendents fortes on no s’aconsella l’encadenament d’una sèrie de petites obertures i tancaments, pel que el viratge s’ha de resoldre ràpidament i amb un sol pas; vet aquí la necessitat d’iniciar-lo una mica flexionat i així poder afrontar aquesta mena de salt per temps. Quan es va explicar l’execució, es va parlar d’obrir en cunya inclús més enllà de la línea de caiguda; això es podrà assolir amb major facilitat si sortim d’una diagonal més allunyada de l’horizontalitat, però en pendents fortes aquestes diagonals sols poden mantindres per molt poc temps, de forma que la decisió i rapidessa de reflexos seràn requisits inexcusables per aprofitar aquesta posibilitat. Una vegada més, la tècnica consisteix en fer fàcil el difícil.
