Des de la Generalitat s'ha descartat de forma contundent, i en alguna ocasió fins i tot despectiva, el model de gestió de l'esquí que s'ha aplicat per altres paratges, ja sigui el model andorrà o el model aragonès, però el cert és que cada hivern assistim als problemes de les estacions lleidatanes sense que, malgrat els plans estratègics anunciats, s'entrevegin solucions a curt i mitjà termini.

Primer va arribar la intervenció de la Generalitat a Núria i La Molina, mentre al nostre Pirineu tancaven Llesui i la Tuca, i arribaven els primers problemes de Port del Comte, que és de les poques estacions que encara segueixen en mans privades. A continuació, els problemes van arribar a Espot Esquí i Port Ainé, que ja són gestionades per l'Institut Català de Finances, i ara la crisi immobiliària ha escatxigat Boí Taüll, inclosa com a garantia del deute dels seus propietaris amb Colonial i a l'espera d'ofertes, i el projecte de Vallfosca, inclòs en la suspensió de pagaments de Martinsa-Fadesa. És a dir, que amb l'excepció de Baqueira, totes les estacions d'esquí tenen problemes i estarien disposades a acceptar nous inversors. Tant de bo hi arribin i reflotin el sector, però sembla complicat que amb l'esclat de la bombolla immobiliària puguin trobar atractiu i rendibilitat en aquestes inversions, depenent únicament dels forfets. Si hi afegim que el paper de les estacions d'esquí és fonamental en el desenvolupament de l'economia pirinenca, especialment al Pallars, caldrà pensar que les administracions públiques hi tenen molt a dir i explicar quins són els seus plans per a aquestes comarques i, si no volen empreses mixtes de gestió, quin és el model pel qual aposten perquè les comarques del Pirineu necessiten les estacions d'esquí i el turisme hivernal com una aposta de futur.

Notícia extreta del Diari Segre.